Dissabte, 22 de Juny de 2.019
Temporada estable de Teatre Radiofònic
Les mans brutes
(Primera part)
de Jean-Paul Sartre
A la 95.2 Ràdio, la Municipal de Terrassa
FM 95,2 MHz
http://www.terrassadigital.cat/radio/
Si bé és cert que el terme “escriptor” ens resulta d’una forçosa ambigüitat, no ho és menys que ens veiem obligats a utilitzar-lo si ens volem aproximar al pensament d’un home que, a l’hora d’expressar-se, s’ha servit alternativament de l’assaig, la novel·la, el teatre, l’article periodístic, la narració autobiogràfica i el guió de cinema. Jean-Paul sartre, nascut a Paris el 1905, és un dels filòsofs i intel·lectuals més representatius del darrer terç del segle XX. Ben al contrari del que pot semblar, Sartre no és pas un autor difícil; ans al contrari, ja que el seu esforç s’ha centrat sempre en fer-se comprendre, però sense que el que ens comunica sigui esquemàtic i superficial. La coherència del seu pensament és transmet en la seva obra, i les seves premisses filosòfiques són constants quan escriu, sense deixar de banda però el batec de l’actualitat que li toca viure.
L’obra de sartre pot dividir-se en quatre etapes ben diferenciades.
La primera d’elles és de formació en la fenomenologia, que va des de 1934 a 1938, i inclou obres com «Assaig sobre la transcendència de l’ego», «L’imaginari», «La imaginació» i «Esbós d’una teoria de les emocions».
La segona etapa és pròpiament existencialista. S’inicia el 1938 amb la novel·la «La nàusea»; i va des dels anys de la guerra europea fins a la primera meitat dels anys cinquanta. A banda de les publicacions filosòfiques, és en aquest moment que escriu també textos literaris d’un gran valor filosòfic. «Les mosques», del 1943, s’estrena a França durant els anys de la ocupació alemanya, quan la llibertat d’expressió al país és nul·la, i planteja la problemàtica d’aquells moments amb una astúcia i alhora amb una claredat sorprenents. El 1945, arriba «A porta tancada», un any més tard «La puta respectuosa», i el 1948 «Les mans brutes» (1948); totes elles obres que li atorguen un ressò mundial.
En la tercera etapa, Sartre pretén fer una síntesi entre marxisme i existencialisme (és a dir, entre materialisme i idealisme), i culmina en la «Crítica de la raó dialèctica» (1960).
Finalment, als anys 1960-1970, Sartre esdevé un emblema del radicalisme, però l’obra més significativa no és de caire polític sinó de crítica literària.
Sortosament, la part més considerable del teatre de Sartre, la tenim al nostre abast gràcies a la traducció exacta i a la vegada rica feta per un dels millors escriptors i traductors catalans, en Manuel de Pedrolo.
A ‘’Les mans brutes’’, Sartre continua el camí iniciat a ‘’Les mosques’’, on hi és ben present la revolta contra l’ordre quan aquest ordre s’ha convertit en un pretext d’esclavització de l’home per l’home. “L’ordre”, quan atempta contra la llibertat interior de l’individu no pot ésser acceptat, ni tant sols quan és utilitzat per a lluitar des de la clandestinitat contra un altre ordre, encara que aquest darrer sigui un ordre establert i prepotent. És això el que Sartre ens mostra a ‘’Les mans brutes’’, un text de condemna envers els procediments d’una organització (el Partit), que ofega el Jo de l’home, encara que aquest ofec sigui temporal i, a la llarga, pugui servir per a foragitar l’ordre instal·lat. Estrenat al Théâtre Antoine de Paris el 1948, ‘’Les mans brutes’’ és un drama en set actes que explora aquestes diferències entre ‘’l’haver de ser’’ i el ‘’ser’’, i l’ambigüitat moral del compromís polític. En el moment de publicar el text, Sartre, prou conscient que en un determinat context polític ‘’Les mans brutes’’ podria ésser emprat com a element de confusió, es nega a autoritzar-ne la representació als països que havien quedat sota la influència de la U.R.S.S.
La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Robert Rué, i amb les veus de Anna Massallé en Olga, Jordi Bernad en Hugo, José Luis García en Charles i el Príncep, Lluís Gavaldà en Louis, Joan Borràs en Iván, Rosa Aguado en Jessica, Emili Muñoz en Slick, Joan Roca en George, Robert Rué en Hoederer, Josep Maria Sans en Karsky i Toni Garrich en el locutor de ràdio. La narració és de Joan Salvador, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.
